Si es pot resumir la primera onada feminista com la batalla sufragista pel dret al vot, en aquesta segona onada l’horitzó emancipatori no es va acomplir per a totes. Algunes dones van emancipar-se, delegant les tasques de cures en unes altres. Altres dones van sobrecarregar-se amb una feina fora de casa i les tasques de cures familiars. Altres dones van migrar, no sempre amb possibilitat de ser reconegudes de forma legal, per unes lleis d’estrangeria cada cop més restrictives i violentes, per acabar fent-se càrrec de les tasques de cures d’unes altres, a costa de la pèrdua per les seves pròpies comunitats.

El que no s’ha aconseguit fer entendre, en cap cas, és que el treball reproductiu, les cures, el sosteniment de la vida, s’ha de dignificar i abordar de forma col·lectiva, perquè totes les persones, siguem homes o dones o no binàries, necessitem de les cures i autocures, especialment en la infantesa, la malaltia i la vellesa, i que per assolir aquesta dignificació, cal revisar el model d’organització social de baix a dalt. I si creus que mai has estat cuidat, pensa, cada cop que vagis al bany, qui l’ha netejat.

L’experiència que hem viscut el darrer any amb les restriccions pandèmiques ens ha fet repensar quines son les activitats essencials. Curiosament en molts casos el reconeixement i les retribucions, no coincideixen amb la valoració d’essencialitat. Potser va sent hora, que es comencin a revaloritzar les tasques que sostenen la vida a diari.